dimecres, 29 de setembre del 2010

ALCANAR I ELS AGERMANAMENTS INTERMUNICIPALS: UNA PERSPECTIVA DES DEL DRET LOCAL I LA HISTÒRIA CONTEMPORANEA D’ALCANAR, FOMENTADA PER L’ASPIRANTAT SANT

ALCANAR I ELS AGERMANAMENTS INTERMUNICIPALS: UNA PERSPECTIVA DES DEL DRET LOCAL I LA HISTÒRIA CONTEMPORANEA D’ALCANAR, FOMENTADA PER L’ASPIRANTAT SANT JORDI, I EL POSTERIOR AGERMANAMENT D’ALCANAR AMB MONTGAT I AMB BADALONA. UNA OPORTUNITAT PERDUDA O UNA OPORTUNITAT A NO DEIXAR PERDRE?
Autor: Xavier Forcadell Esteller





En aquest sentit aquesta, i sota el títol provisional apuntat, tindria per pretensió bàsica assenyalar els antecedents històrics més immediats, i la seva perspectiva des del dret local, que han impulsat a Alcanar a que en menys d’una dècada hagi formalitzat els dos únics agermanaments intermunicipals celebrats. Basats en els antecedents històrics, o almenys socials, que s’entén han de motivar aquests acords, ens centrarem en la migració canareva a Badalona amb els potents processos d’industrialització sobretot als segles XIX i XX, i el paper de continuïtat d’aquestes arrels històriques que molts anys després va tenir la joventut Aspirant Sant Jordi, i que culminà amb l’agermanament “oficial i públic d’Alcanar amb Badalona i amb Montgat”. En aquest sentit, i a partir de deixar testimoni de qui fou el seu principal valedor, el Sr. Eudald Núñez Parra –fill adoptiu d’Alcanar i de Montgat, i distingit amb la Venus de Badalona- que fins i tot ha deixat tots els seus béns patrimonials i materials a aquesta causa, ens endinsarem en les potencialitats que aquests agermanaments presenten i com poden ajudar a Alcanar ha recuperar relleu en el terreny social, econòmic, cultural... mercès a la capitalitat que exerceixen Badalona i Montgat, sobretot la primera, que amb més de dos cents mil habitants (vint vegades més que Alcanar) és el tercer municipi en pes demogràfic i econòmic del país. Comptant, a més, amb equips esportius a la elit de l’esport internacional, amb polígons industrials capdavanters, amb badalonins i badalonines escampats arreu del territori que podrien ser ambaixadors d’Alcanar, etc., i tot això sumat a la sempre manifestada voluntat institucional de col•laboració mostrada per l’Ajuntament de Badalona, i no sempre corresposta des d’Alcanar. Per això, i més enllà del temps perdut per no saber aprofitar aquests llegats institucionals, es donaran arguments des del passat, el present i el futur, per no acabar perdent aquesta gran oportunitat per a la prosperitat més immediata d’Alcanar, i la seua gent.

EL DEBAT RELATIU A LA CREACIÓ DE LA NOVA COMARCA DEL MONTSIÀ EN LA DIVISIÓ TERRITORIAL DE CATALUNYA DE LA II REPÚBLICA, COM A ANTECEDENT EN LA CONFI

EL DEBAT RELATIU A LA CREACIÓ DE LA NOVA COMARCA DEL MONTSIÀ EN LA DIVISIÓ TERRITORIAL DE CATALUNYA DE LA II REPÚBLICA, COM A ANTECEDENT EN LA CONFIGURACIÓ D’UN NOU ENS INSTITUCIONAL A LES TERRES DEL SÉNIA. PERSPECTIVES DE FUTUR DES DEL PUNT DE VISTA TERRITORIAL TOT FENT ESPECIAL ÈMFASI AL PAPER D’ALCANAR
Autor: Xavier Forcadell Esteller



En aquest sentit aquesta, i sota el títol provisional apuntat, tindria per pretensió bàsica assenyalar els antecedents històrics més immediats en l’organització del territori a nivell estatal, i català, i el paper que Alcanar n’ha tingut; però sobretot el que ha de tenir en un futur no gaire llunyà. Així es tindria per intenció fer un repàs a les diferents fites que han caracteritzat aquesta organització territorial, i la posició que ha tingut Alcanar des del Decret del Ministre Javier de Burgos de 1833 establint la divisió provincial espanyola; el procés de comarcalització de Catalunya a la II República creant la comarca del Montsià, i establint la seva capitalitat, així com la comarcalització d’ençà de l’Estatut de 1979 i de la legislació territorial de 1987, fins arribar al punt de “partida actual” amb l’Estatut del 2006, reinterpretat i constitucionalitzat. En aquest sentit, i amb la possible creació del consell de vegueria de l’Ebre –per dir-ho en tant que organització jurídica i no govern local –vegueria de les Terres de l’Ebre-, per ser consonant amb la doctrina del Tribunal Constitucional recentment renovada- caldrà determinar quin és el paper que Alcanar hi pot jugar –si és que pensen reservar-li cap posició-. I encara més, i més enllà dels límits jurídico-administratius, quin és el futur, si és que en té, d’una organització governamentalment i políticament dotada per jugar un pol concret, d’agent socioeconòmic i sociopolític, d’aquesta realitat que avui són “les terres del Sènia”, i que fa gairebé cent anys que a Alcanar ja es reclamava.

Per tant, un viatge històric sobre l’organització territorial, i els posicionaments que Alcanar n’ha tingut, per reflexar no només el paper del municipi als mapes, i veure que n’ha obtingut Alcanar en aquest sentit, sinó per determinar quin rol necessàriament haurà de jugar en el futur més immediat en aquesta qüestió, sinó vol perdre “un tren” que certament, i com veure’m, només passa cada cent anys, i segurament aquest n’és l’últim viatge amb aquest trajecte.

LA MESTRA GUAL

Autor: Vicent Matamoros Sanz

Emília Gual Martí va nàixer a Mont-roig del Camp (Tarragona) l’any 1868. Va estudiar la carrera de Magisteri a l’Escola Normal de Tarragona i va vindre a Alcanar als 21 anys, soltera, amb la plaça recent guanyada i acompanyada per la seua mare. Va fer escola al Palacio, on va coincidir amb Ramon Sanmartí. Va treballar per millorar el nivell cultural de les xiquetes del poble, que en aquella època, havien de deixar l’escola molt prompte perquè havien d’ajudar a casa a la mare.
Es va casar amb un home d’aquí que es deia Antonio Figueres Chavalera, que era advocat però no va exercir mai per haver-se de fer càrrec del patrimoni familiar. Van tindre cinc fills. Era una enamorada del verger de casa seua, que arribava fins el carrer Carolines, on hi passava temps llegint, fent calça o passejant.
Va morir a Alcanar l’any 1942.

EL MESTRE SANMARTÍ

Autor: Vicent Matamoros Sanz

Ramón Sanmartí Ribera va nàixer el 1895 a Guissona. Va estudiar Magisteri a Lleida. El 1915 el van destinar a Les Cases d'Alcanar i va conèixer a Mª Aurora García Navarro, nascuda a Tortosa i que estava de mestra a Alcanar. Es degueren casar cap el 1917 o 1918, segurament a Tortosa perquè ella tenia un oncle capellà. Van tenir 4 fills.
Ramón Sanmartí va ser alcalde d’Alcanar des de 1924 a 1930. Essent ell alcalde, l’any 1929 es va portar l’aigua potable al poble.
Ramón i Aurora van estar a Alcanar fins el 1933. D'allí van marxar a Sant Adrià de Besós per fer de mestres.
Els dos es van jubilar a Barcelona, ella al col•legi Pere Vila i ell a un col•legi que hi havia prop de l'hospital de Sant Pau. Ramón Sanmartí va morir l’any 1963 i Aurora García, el 1969. La seua filla Teresa va seguir la vocació dels pares i fins i tot va escriure llibres de lectures, contes i matemàtica moderna. També va iniciar la introducció del català als llibres.

ELS MOLINS D’ALCANAR: INVENTARI I DESCRIPCIÓ DEL PROCÉS DE PRODUCCIÓ

Autoria: Toni Forcadell, Helena Fibla i Jordi Arasa


El molí, l’element d’estudi del treball que presenta aquest resum, fa molt poc temps, encara era un sistema productiu, un mitjà de treball i un recurs econòmic.

Aquest treball vol ser un recull de tots els molins que funcionaren a Alcanar, al segle XIX i fins a mitjans del segle XX.

Alcanar, a mitjans del segle XIX, comptava tan sols amb 6 molins d’oli i 3 molins fariners. Però, a principis del segle XX s’experimentà un destacat augment en l’aparició d’aquest tipus de sistema productiu, que multiplicà per 3 la quantitat d’edificis moliners.

Aquest treball analitza l’evolució en la creació de molins, les fonts d’energia que utilitzaren al llarg del temps, les parts de cada tipus de molí i el mecanisme de molturació i producció.

Són escasses les restes materials que es conserven d’aquest tipus de patrimoni industrial, i els testimoniatges orals són molt importants, sempre contrastats en la documentació existent. Per això, cal recollir i donar a conèixer tota la informació referent a aquesta part de la història local.

Els treballs de recerca de l'Institut Sòl-de-Riu i la seua possible incidència en la societat d'Alcanar

Autors: Tomàs Camacho Molina i Xavier Forcadell Esteller


Anàlisi de la trajectòria dels treballs de recerca de l’Institut Sòl-de-Riu des del 1993 fins el 2010.

Estudi de la possibilitat legal de la cessió dels drets dels treballs en favor de la Biblioteca Pública Trinitari Fabregat.

O com, des d'una perspectiva legal, es podria plantejar la publicació electrònica sota la marca de Creative Commons.

Com es podrien tractar els realitzats i recollits fins ara?

Quines fórmules legals es podrien utilitzar en el futur?

Arrels mediterrànies de la música canareva: Reconstrucció de possibles vestigis ancestrals en les cançons populars d'Alcanar

Autor: Sergi Sancho Fibla


Intentem aquí demostrar la presència de diverses manifestacions culturals ancestrals dintre del repertori musical del poble d'Alcanar que han anat mutant i perllongant-se al llarg dels segles. Per a dur a terme aquesta tasca, analitzem la cançó de bres “Sant'Anna Beneita” provant de reconstruir la seva naturalesa arcaica, o més aviat, resituant-la en diàleg amb les seva tradició contextual. És a dir, defensem aquí l'agermanament d'aquesta peça amb tota una sèrie de cants dels segles XII i XIII d'origen mediterrani i d'influència àrab -com ho demostra la seva afinitat amb el sistema harmònic dels maqam-. Aquest exemple ens serveix de mostra per a altres casos que comentem breument sense estudiar-los de manera exhaustiva com el “Sant'Anna” però que, emparats per aquesta, exposem obertament plantejant la possibilitat de reconeixe'ls com a propis d'unes coordenades espaciotemporals ben llunyanes.

El món romà a Alcanar i el Montsià. Un exemple de poblament rural a l’antic ager Dertosanus.

Autor: Ramón Járrega

En aquesta contribució voldríem aportar quelcom al coneixement de l’època romana a Alcanar, contextualitzant-lo amb les evidències conegudes a la resta de la comarca a la qual pertany actualment, el Montsià, i que correspon a l’antic territori de la ciutat romana de Dertosa (Tortosa), que podem anomenar per tant ager Dertosanus (és a dir, camp de Dertosa). Aquest territori sempre ha estat un lloc de pas, com ho demostren els diferents brancals de les vies romanes, una de les quals passava pels volts d’Alcanar. El jaciment del Cementiri Vell, encara mal conegut, ens serveix com a punt introductori per tal d’elaborar una visió general de la romanització a aquesta comarca, estudiant no sols les comunicacions sinó els aspectes econòmics, especialment a partir de les troballes de ceràmiques romanes.

Els moviments contrarevolucionaris de la primera meitat del s. XIX: Reialisme i carlisme a Alcanar

Autora: Núria Sauch Cruz



La comarca del Montsià va esdevenir un dels principals focus d’implantació dels moviments contrarevolucionaris del segle XIX. La comunicació analitza la incidència del reialisme i primer carlisme sobre la població d’Alcanar a partir dels esdeveniments que tingueren lloc durant els períodes bèl•lics [Guerra del Trienni Liberal (1822-23), Guerra dels Malcontents (1827) i Primera Guerra Carlista (1833-1840)], així com també a partir de l’estudi dels factors que possibilitaren que el moviment contrarevolucionari manifestés el seu abast i perdurabilitat sobre aquest territori.

COMUNICACIÓ: EVOLUCIÓ DEL FENOMEN MIGRATORI A ALCANAR

Autora: Judit Sancho Prades


Presentació d’una anàlisi de les dades sociodemogràfiques de la població d’Alcanar al llarg del s. XXI, posant un especial èmfasi en la incorporació de persones d’origen estranger al municipi i la transformació de la població com a conseqüència inevitable de la diversitat cultural.
També s’analitzaran les diferents fórmules utilitzades al llarg del temps per a gestionar el fet migratori (polítiques de gestió de la diversitat) i quines són les tendències més actuals, posant un especial èmfasi en la gestió que s’està realitzant a nivell local.

EL MARCEL•LINISME CANAREU (1914-1938)

Autor: Josep Sancho Sancho


Aquesta comunicació, d’àmbit local, s’inscriu en el context d’un estudi de tesi doctoral dedicada al marcel•linisme a les Terres de l’Ebre. Cal remarcar, d’entrada, l’escàs interès que la figura de Marcel•lí Domingo i el fenomen de l’anomenat marcel•linisme ha tingut per als historiadors. Aquest fet contrasta amb els nombrosos treballs dedicats a d’altres republicans de l’època, com Francesc Macià, Lluís Companys, Alejandro Lerroux i Vicente Blasco Ibáñez. De ben segur, la seva ubicació perifèrica -fonamentalment a les Terres de l’Ebre- ha estat un dels punts importants d’aquest oblit.

LITERATURA DE L'EBRE I EDUCACIÓ

Autor: Josep S. Cid i Català


Després de Despuig i Vicenç Garcia, la literatura de l’Ebre ha aparegut durant anys com un desert, un espai que pocs autors, fins fa quatre dies, s’han atrevit a transitar: Coromines, Arbó, al delta, Perucho, els viatges d’Espinàs i algunes poques referències gairebé esporàdiques (Pla, Barral, Porcel...). El panorama literari, però, s’ha enriquit i alguns dels autors més destacables de la literatura catalana han fet de l’Ebre un centre de referència. Citem només entre els més reconeguts d’una llista ja prou considerable, els dos noms més emblemàtics, Gerard Vergés i el malaguanyat Jesús Moncada, o pensem en la revalorització de l’obra d’Artur Bladé i Desumvila.

Atendre, encara que sigui parcialment, a aquest ric patrimoni és un dels objectius que guia el nostre treball. Veure’n les aplicacions didàctiques és l’altra finalitat de referència. En aquest darrer sentit hem elaborat en els darrers anys un seguit de propostes que s’insereixen en una dinàmica col•lectiva de construcció d’un corpus de coneixements sobre la literatura de l’Ebre i l’imaginari del territori...

L’ENTONACIÓ DEL CANAREU: UNA PRIMERA DESCRIPCIÓ

Autor: Joan Borràs Comes

Aquesta comunicació pretén fer una primera descripció del canareu, així com situar-lo en el context dels diferents parlars catalans. Prieto & Pradilla (2002, 2004) ja constataven que el català central i el tortosí realitzaven de manera diferent les oracions interrogatives absolutes (p. ex., menys freqüència de patrons entonatius descendents en tortosí i diferent realització dels patrons ascendents). Un element central de l’entonació és la configuració nuclear, que es podria resumir com la combinació del to associat a la síl•laba tònica final d’un enunciat (accent tonal) amb la del to associat a les síl•labes posttòniques finals (to de frontera). Per exemple, mentre que el català central realitza un accent tonal baix seguit d’un to de frontera ascendent, el tortosí tendeix a iniciar aquesta pujada ja en el domini de l’accent tonal i la continua en el to de frontera. Més tard, l’Atles interactiu de l’entonació del català (Prieto & Cabré [coords.], 2007-2010) ha aprofundit en l’estudi d’aquest i altres trets (p. ex., la diferent realització de certes oracions imperatives). Una descripció de l’entonació del català d’Alcanar permetrà aprofundir en el coneixement d’aquesta varietat i aportar noves dades científiques per a l’estudi de l’entonació del català.

LO CUENTO DE PERET

Autora: Helena Fibla Reverter

Durant la primera meitat del segle XX, entre les històries que es contaven als xiquets i xiquetes d’Alcanar, s’explicaven contes amb un mateix personatge com a protagonista: Peret.

La comunicació que presenta aquest resum, vol recuperar un d’aquests contes, Lo Cuento de Peret, pel valor històric, documental, i de cultura popular que representa.

Mitjançant la seua anàlisi, es pot deduir que Lo Cuento de Peret és una història que es desenvolupa en l’Alcanar del segle XIX. Al llarg del seu discurs descriu llocs d’interès local, la societat i fets propis d’aquells temps: famílies canareves pobres, el Camí dels bandolers i els qui el transitaven, les posades, les diligències, batallons de soldats, i també l’edifici anomenat el Palau i el seu jardí, són alguns dels referents que apareixen en el conte. Però també ens parla de les poblacions veïnes: una Ràpita de pescadors i un Vinaròs de sabaters.

A banda, hi és present un punt d’ironia vers les classes socials més poderoses, i també és interessant entendre el missatge del conte: l’astúcia per saber resoldre les dificultats. A més, el conte es presentarà amb totes les paraules pròpies de la parla canareva, ja que és una manera de conservar l’essència de les persones que al llarg dels anys l’han anat relatant.

Explicat generació darrera generació, aquesta historieta ha arribat fins als nostres dies, però ningú pot assegurar que es conservi en un futur. Per això, el III Congrés d’història d’Alcanar és una oportunitat per donar-lo a conèixer i documentar-lo.

ELS ELEMENTS DEL TERME MUNICIPAL D’ALCANAR PERTANYENTS AL PATRIMONI LOCAL I A LA GUERRA CIVIL

Autor: Francesc Subirats



Els elements que inicien la definició del projecte són els búnquers i nius de metralladores que es troben situats al llarg de la costa canareva, des de Sant Carles de la Ràpita fins a Sòl de Riu (desembocadura del riu Sénia tocant amb el País Valencià).
Segons la informació de què es disposa, s’ ha trobat un nombre, encara no definitiu, de 9 elements que cal catalogar.
Mitjançant aquest estudi exhaustiu dels búnquers i altres elements que es poden classificar de l’època de la Guerra Civil, s’obtindrà com a resultat un projecte que li donarà el valor històric a totes aquestes estructures que en l’actualitat no posseeixen i es troben en una situació d’abandonament.
Una iniciativa com aquesta pot impulsar la recerca dins l’àmbit local.

I SI TYRICHAE NO FOS UNA SIMPLE LLEGENDA?

Autoria: David Garcia i Isabel Moreno

Dins dels termes municipals d’Alcanar i Ulldecona hi trobem un seguit d’assentaments protohistòrics excepcionals per molts motius: pel seu estat de conservació, per l’organització política i econòmica que semblen adoptar, per la qualitat dels materials que proporcionen, per la seva antiguitat... Datats durant la segona meitat del segle VII ane, en el context cronocultural de la primera edat del ferro, constitueixen un dels conjunts arqueològics més importants del nostre país.
La Universitat de Barcelona ha estat estudiant aquests assentaments, de manera no continuada, des de fa gairebé quaranta anys. L’any 1972 el Dr. J. Maluquer de Motes encetà aquesta recerca amb les excavacions puntuals a la Ferradura i, posteriorment, el GRAP ha desenvolupat la fase moderna d’actuacions (encara no exhaurida), amb les excavacions a la Moleta del Remei (1985-1997) i Sant Jaume (1997-2010). A tot això cal afegir els diversos estudis puntuals realitzats sobre la resta de nuclis. Aquest bagatge ha permès disposar d’un coneixement molt aprofundit de les característiques de les comunitats humanes que habitaren les terres del curs baix del riu Sénia durant aquest període.
En els darrers anys la suma d’aquest bagatge de coneixements ha obert la porta a la possibilitat d’elaborar propostes d’interpretació històrica certament impensables fins fa ben poc. Com ara, per exemple, la possibilitat d’identificar aquest conjunt de poblament amb una important referència toponímica esmentada en una obra cabdal del conjunt de fonts històriques antigues existents referides a la península Ibèrica: la ciutat de Tyrichae, esmentada per l’autor llatí Aviè en la seva obra Ora Maritima.
En el treball que presentem pretenem exposar el conjunt d’arguments que ens han permès elaborar aquesta hipòtesi de treball, així com les implicacions de caire històric que la confirmació del fet implicaria i les vies que pretenem seguir en un futur proper per tal de concretar o desmentir la seva veracitat.

ESTANISLAU ULLDEMOLINS I QUERALT, METGE I POETA (Alcanar, 1899-1993)

Autors: Agustí Bel Beltran i Joan-Josep Sancho Esteller



La biografia del doctor Estanislau Ulldemolins constitueix un reflex fidel d’aquell agitat segle XX que ell visqué quasi sencer. Jove estudiós, responsable, intel•lectual compromès amb la llibertat, amb la llengua i el progrés social del seu país, la guerra el dugué a exiliar-se a França. Activista contra la barbàrie nazi, de la qual va salvar-se in extremis, en tornar a Alcanar la repressió franquista s’hi rabejà durant llargues dècades. En resseguir la seua història personal de lluita i de perseverança fins al triomf de la dignitat, anys després del seu traspàs l’hem descobert poeta. Un poeta culte, cosmopolita i políglota –escriu en català, castellà i francès–, apassionat de Catalunya i d’Alcanar: del Remei, dels prats i sènies, dels tarongers, reguerons i codolles... Amb una obra que abasta, pel cap baix, del 1915 al 1972, quan es va casar sa filla i Estanislau estava a punt de fer setanta-tres anys. Gràcies a la força immensa de les seues paraules, endevinem en cada poema l’eco de la seua darrera victòria.

L’ensenyament a Alcanar durant la II República

Autora: Cinta Llasat Nolla


El treball que hom us presenta és fruit de la curiositat i l’afany de descobrir el com i el què d’un passat educatiu a la nostra vila, Alcanar.
Tot va sorgir a partir del meu treball de recerca, El Projecte Educatiu de la II República al Montsià, en el qual hi podeu trobar un fragment que ens parla concretament de l’escola d’Alcanar. Així, veient que aquest apartat restava incomplet, he decidit fer-ne una ampliació bastant-me amb més fonts orals i documentació arxivística per tal que hi hagi una investigació més exhaustiva.
Més detalladament, l’exposició que m’agradaria realitzar tracta sobre l’educació a Alcanar entre els anys 1931 i 1939 corresponents a la II República i Guerra Civil. Es tracta de donar veu als antics alumnes, mostrar el material que alguns encara conserven, saber qui van ser els mestres, com era el sistema d’ensenyança, el lloc físic on la rebien, les metodologies que feien servir i un gran etcètera que s’amplia a mesura que es duu a terme la recerca. Cal remarcar que l’elecció d’aquest tema ha estat amb la intenció de recuperar un fragment de la història educativa local ja que l’educació al llarg de la II República és un terreny poc explorat a les nostres terres i considero que és força interessant no tan sols a nivell de memòria històrica sinó també d’intercanvi d’experiències i idees pedagògiques que inclús ens poden ser útils en els temps actuals.
Per tant, a grans trets, l’exposició constaria de tres parts bàsiques: una breu introducció amb el context històric que envoltava el país i el poble, la descripció de la política educativa duta a terme pel Ministeri d’Educació i per la Generalitat de Catalunya comparada amb la realitat del poble i, finalment, les conclusions extretes.

Les agulles de cabell de la vil•la romana del Cementiri (Alcanar)

Autor: Antoni Cartes


En aquesta breu comunicació es presenten dues agulles de cabell d’època romana
recuperades durant les tasques de seguiment de les obres de canalització del gasoducte Ulldecona-Sant Carles de la Ràpita realitzades l’any 2003 per part de Cinta Montañés.

A més d’aquestes dues, a les Terres de l’Ebre s’han recuperat agulles de cabell (acus crinales) a les vil•les de Casa Blanca, Carrova i Mas de Sant Pau formant un conjunt de prop d’una trentena d’exemplars, tots ells inèdits. Tot i que la comunicació es centrarà en els exemplars de la vil•la romana del Cementiri aquest conjunt servirà per contextualitzar-les.

Les agulles de cabell recuperades en les excavacions arqueològiques acostumen a ser només un número d’inventari entre tot el material recuperat. Amb una mica de sort després apareixen exposades en les vitrines d’alguns museus, mentre que la resta queden guardades en caixes de magatzems. Aquest és el principal motiu que m’ha dut a estudiar aquestes peces, donar-les a conèixer i intentar-les integrar en el discurs de la romanització a les Terres de l’Ebre i contextualitzar-les cronològicament. A més, atenent al fet d’haver estat localitzades a l’interior d’una vil•la i no d’una ciutat les diferències en quant a la qualitat de les peces coincidents cronològicament és possible poder-ho relacionar amb l’existència de personatges de diferent condició en un mateix espai.


Per tant, la comunicació pretén donar a conèixer aquestes dues peces recuperades,
contextualitzar-les i valorar-les com a elements de la cultura romana.

TRINITARI FABREGAT, L’ESCRIPTOR D’ALCANAR

Autora: Anna Chillida Fibla

Aquesta comunicació gira al voltant de la figura de Trinitari Fabregat, l’autor canareu de la novel•la Jardins Ignorats; així com també d’un Recull de poemes.
Per això s’analitzarà l’obra en si; partint del context, tant literari com històric de l’autor per entendre quins factors van influir-hi perquè arribés a escriure els seus poemes i la seva novel•la.
A banda d’aquests aspectes purament literaris, es presentarà la correspondència del mateix Trinitari, quan estava exiliat a França, amb els seus germans, que vivien a Alcanar.
I, per últim, es mostraran les conclusions d’un seguit d’entrevistes a les persones influents en la vida de Trinitari per veure com va ser la seva evolució personal i literària.

El parlar d’Alcanar en el context del tortosí i del balear

Autora: Àngela Buj Alfara


Aquest estudi presenta una breu descripció dels trets lingüístics generals de la parla d’Alcanar i de les Cases ―fonètica, morfosintaxi, lèxic― contextualitzant-la en l’adscripció dialectològica més pròxima de referència, dins del català occidental, que és el tortosí. Se’n destaquen paral•lelismes i divergències, fonamentalment amb els territoris col•laterals com la resta de la comarca del Montsià o el Baix Maestrat. També, dins d’aquest territori dialectològic, algunes característiques del parlar canareu s’extrapolen a punts de la resta del tortosí com geolectes de les comarques de la Ribera d’Ebre, la Terra Alta, el Matarranya, els Ports i l’Alt Maestrat. En d’altres ocasions, en canvi, hem de referir-nos al balear, donades les característiques que comparteixen la parla canareva i la illenca.
La investigació, en definitiva, contrasta una selecció de trets, a partir de la parla de la localitat, arreu de les comarques del tortosí ―Montsià, Baix Ebre, Ribera d’Ebre, Terra Alta, Matarranya, Ports, Alt Maestrat i Baix Maestrat― i aporta noves dades en l’elenc de característiques comunes entre parlars de dialectes consecutius dins de la història de la llengua, com són el tortosí i el balear.

Raul Moravia versus Gibert Miret

Autor: Andreu Queralt Balada

Treball del personatge Manolo Gibert Miret - 1887/1941-. Polifacètic escriptor del catalanisme de principis de segle.

Va estar vinculat a moviments relacionats amb Santiago Rosinyol i Joan Maragall, després de enviudar l'any 1919, la seva obra poètica augmenta i l'any 1923 vindrà a estiuejar a les Cases.

Útil col•laborador de la revista Terra Nostra, va tindre una bona amistad amb Josep Boria Ulldemolins el seu director

Trinitari Fabregat escriurà la seva vida en l'anomenada novel•la Jardins Ignorats.
No en va és el seu personatge principal Raül Moravia.

Andreu Ulldemolins, corresponsal del Diccionari dels dialectes catalans

Autors: Albert Aragonés Salvat i Joan Bta. Beltran Reverter



Andreu Ulldemolins i Queralt va col•laborar com a corresponsal d'Alcanar en l'elaboració del Diccionari dels dialectes catalans, un projecte de
l'Institut d'Estudis Catalans que va acabar formant part del Tresor de la llengua, les tradicions i de la cultura popular de Catalunya que
mossèn Antoni Griera va publicar l'any 1935 en catorze volums. La comunicació presenta l'aportació d'Ulldemolins a aquesta obra.

UNA POSSIBLE BATERIA DE COSTA CAMUFLADA RERE UN XALET SIMULAT

Autor: Agustí Bel Beltran



Costa canareva, 1937. Els vaixells enemics no hi albirarien més que un modest xaletet orientat al SE, a la mar, d’allò més ben emblanquinat per aquell costat. No hi faltava el fumeral; ni el característic rafal, segurament amb emparrat i tot; ni la terrasseta a dalt per regalar-se admirant la Mediterrània a la fresca del tardet. Rere la verdor enganyosa d’un bucòlic quadret d’arbres fruiters, dues finestres s’obrien descarades a la mar, damunt d’una cisterna d’insospitades dimensions que replegaria tant les aigües d’escorrentia de l’entrada posterior com les que les plogudes dipositessin al terrat –vorejat com cal i arrebossat, no cal dir-ho, escrupolosament a l’estil del país (i això és el que hi veuria, si de cas, l’aviació enemiga)... Però, i si tot resultés ser més fals que un pont de fusta? ¿I si tocant a l’inofensiu finestral s’hi hagués instal•lat el telèmetre destinat a regular el tir de, posem per cas, almenys un parell de canons de muntanya de 75 mm, emplaçats a 70 m l’un de l’altre, a banda i banda d’aquell primmirat xalet de mentida?

APROXIMACIÓ A LES RAONS DE L’OPCIÓ CANAREVA EN LA GUERRA DE SUCCESSIÓ

Autor: Agustí Bel Beltran


L’experiència ensenya que en qualsevol expedient administratiu, més que no la sol•licitud inicial (parcial per naturalesa) ni la resolució final (succinta per necessitat), els documents més aclaridors solen ser els informes i dictàmens dels òrgans consultius –sovint amb menys limitacions quant a extensió i contingut, i cal presumir que més equànimes–, cabdals en tota fase d’instrucció del procediment en tant que destinada justament a il•lustrar a qui ha de resoldre-hi. L’examen de diversos informes emesos en el si de l’administració borbònica en relació amb els memorials que Alcanar presentà en els anys 1709 i 1715 davant de Felip V de Borbó permet avançar, amb la prudència que fa al cas, una aproximació als principals motius que degueren impulsar les autoritats de la vila a decantar-se decididament pel bàndol filipista així que van poder, un cop esclatada la Guerra de Successió.

Resums

El Comitè Científic ha decidit servir els resums de les ponències i comunicacions del III Congrés d'Història d'Alcanar en suport digital.
És fonamentalment una mesura ecològica.

dimecres, 15 de setembre del 2010

NOTA DE PREMSA 1

ALCANAR CELEBRARÀ EL III CONGRÉS D'HISTÒRIA AL NOVEMBRE

El tercer Congrés d'història d'Alcanar està previst que es duga a terme els dies 12, 13 i 14 de novembre de 2010.

El comitè organitzador del congrés pretén que servisca per a recollir treballs d’investigació en tots els àmbits de la cultura d’Alcanar des de la celebració del darrer Congrés, l'any 2000.

Les fonts són treballs de recerca de 2n de Batxillerat de l’Institut Sòl-de-Riu, investigacions universitàries relatives a Alcanar, a més dels treballs individuals i col·lectius que fan referència a l’entorn més proper.

La informació s’actualitzarà al següent bloc:
http://congreshistoriaalcanar.blogspot.com

En els propers dies us anirem informant sobre els diversos detalls del congrés que puguen ser del vostre interés.

Moltes gràcies.

Contacte Premsa: congreshistoriaalcanar@gmail.com
Telèfon: 977.73.24.64