Autor: Agustí Bel Beltran
Costa canareva, 1937. Els vaixells enemics no hi albirarien més que un modest xaletet orientat al SE, a la mar, d’allò més ben emblanquinat per aquell costat. No hi faltava el fumeral; ni el característic rafal, segurament amb emparrat i tot; ni la terrasseta a dalt per regalar-se admirant la Mediterrània a la fresca del tardet. Rere la verdor enganyosa d’un bucòlic quadret d’arbres fruiters, dues finestres s’obrien descarades a la mar, damunt d’una cisterna d’insospitades dimensions que replegaria tant les aigües d’escorrentia de l’entrada posterior com les que les plogudes dipositessin al terrat –vorejat com cal i arrebossat, no cal dir-ho, escrupolosament a l’estil del país (i això és el que hi veuria, si de cas, l’aviació enemiga)... Però, i si tot resultés ser més fals que un pont de fusta? ¿I si tocant a l’inofensiu finestral s’hi hagués instal•lat el telèmetre destinat a regular el tir de, posem per cas, almenys un parell de canons de muntanya de 75 mm, emplaçats a 70 m l’un de l’altre, a banda i banda d’aquell primmirat xalet de mentida?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada